EL SERMÓ DE LA MUNTANYA DEL DIÀLEG INTRARELIGIÓS

Quan entris en un diàleg intrareligiós, no pensis per endavant què has de creure.
Quan donis testimoni de la teva fe, no et defensis a tu mateix ni defensis els teus interessos personals, per sagrats que et puguin semblar. Fes com els ocells del cel: canten i volen i no defensen llur música o llur bellesa.
Quan dialoguis amb algú, mira’t el teu interlocutor com una experiència reveladora tal com et miraries o t’hauries de mirar els lliris dels camps.
Quan et trobis en un diàleg intrareligiós, procura primer treure la biga del teu propi ull abans de treure la brossa de l’ull del teu veí.
Benaurat de tu quan no et sents autosuficient mentre estàs en diàleg.
Benaurat de tu quan et fies de l’altre perquè confies en Mi.
Benaurat de tu quan has d’afrontar incomprensió per part de la teva pròpia comunitat o d’altres a causa de la teva fidelitat a la Veritat.
Benaurat de tu quan no abandones les teves conviccions , i, amb tot, no les presentes com a normes absolutes.
Ai de vosaltres, teòlegs i acadèmics, quan menyspreeu el que altres diuen perquè ho trobeu incòmode o no suficientment científic.
Ai de vosaltres, professionals de les religions, quan no escolteu els crits dels petits.
Ai de vosaltres, autoritats religioses, perquè impediu el canvi i la (re)conversió.
Ai de vosaltres, gent religiosa, perquè monopolitzeu la religió i sufoqueu l’Esperit que bufa quan, com i on vol.

Raimon Panikkar (1998) La nova innocència. Barcelona: Proa. La Mirada, pp.314.