FRAGMENTS SOBRE EL DIÀLEG INTERRELIGIÓS

UN CONTE PER REFLEXIONAR: ELS CECS I L’ELEFANT

El Buda estava al bosc de Jeta quan van arribar un gran nombre d’ascetes de diferents escoles metafísiques i tendències filosòfiques. Alguns sostenien que el món és etern i altres que no l’és; uns que el món és finit, i altres, infinit; uns que el cos i l’ànima són el mateix, i altres, que són diferents; uns, que el Buda té existència després de la mort, i altres, que no. I així cada un sostenia els seus punts de vista, entregant-se a prolongades polèmiques. Tot això va ser escoltat per un grup de monjos del Buda, que relataren després l’incident al mestre i li demanaran que els hi aclarís. El Buda els demanà que s’assentessin tranquil•lament al seu costat i parlà així:

- Monjos, aquests dissidents són cecs que no veuen, que desconeixen tant la veritat com la no veritat, tant lo real com lo no real. Ara us explicaré un succés dels temps antics. Hi havia un maharajà que ordenà reunir a tots els cecs que hi havia a Sabathi i va demanar que els posessin davant un elefant i que expliquessin, el anar-lo tocant, què els semblava. Uns van dir, després de tocar el cap: “un elefant sembla una olla”; els que li tocaren la orella, asseguraren: “sembla un cistell”; els que li van tocar l’ullal: “és com una aixada”; els que palparen el cos: “és un graner”. I així cada un convençut del que declarava, començaren a barallar-se entre ells.

El Buda va fer una pausa i trencà el silenci per concloure:

- Monjos, així són els ascetes dissidents: cecs, desconeixedors de la veritat, que malgrat tot, sostenen les seves creences.

El Mestre diu: La visió parcial conté més desconeixement que coneixement.

101contes clàssics de la Índia. Recopilació de Ramiro Calle.


“El diàleg es desenvolupa a mig camí entre el que és vell i el que és nou i fa possible una transformació creativa de les tradicions històriques. Sense el diàleg, les religions s’emboliquen elles mateixes o bé s’adormen en els amarradors i naufraguen. Vertaderament, avui es veu cada cop més clar que cap tradició té per ella mateixa la força que li caldria per posar en pràctica el paper que se li autoatribueix. O bé s’obren les unes a les altres o degeneren i donen lloc a reaccions fanàtiques de tota mena. El diàleg és realment una necessitat vital.”

Raimon Panikkar. El diàleg indispensable.